Aliar-se amb el pernil, una bona idea de cara a l’estiu

La Maria tornava cap a casa mig enrabiada. Feia setmanes que havia decidit comprar-se aquells pantalons de tela fina que veia a l’aparador cada dia quan anava a treballar. Avui, per fi, havia trobat l’estona que necessitava. Va deixar els nens amb l’àvia i va córrer a la botiga. Estava farta de fred i de roba d’hivern. A més, tot li tibava i volia fer un canvi d’estil. Amb cara somrient, va adreçar-se a la dependenta:

– Bona tarda, em pots buscar la talla 38 d’aquest model siusplau?

La dependenta era d’aquelles bones professionals de la confecció que endevinen la teva talla a cop d’ull. Es va mirar la Maria amb cara de resignació: “una altra que fa temps que no es mira al mirall”, va pensar. Va entrar a la rebotiga i va treure una 38 i una 42 que, discretament, es va reservar a sota del taulell per quan esclatés la crisi.

La Maria, tota decidida, va entrar a l’emprovador. El color d’aquells pantalons era ideal pel seu to de pell i tenia molt clar amb què ho combinaria. Es va treure la roba que portava i es va començar a posar el pantalons nous….però, diables! Aquella maleïda roba no pujava més a munt de les cuixes! Per més que tibés cap amunt, aquells pantalons s’havien encallat a mig camí! “No pot ser!!! Però si jo gasto la talla 38! . Tant m’he engreixat?”. Amb la cara vermella i les aixelles suades per l’esforç, va sentir que la dependenta li preguntava si necessitava alguna altra talla. “Jo una altra talla més gran? de cap manera!”, va esclatar. I va sortir fent cara de no agradar-li el que havia vist al mirall de l’emprovador. Sense dir res, va marxar de la botiga amb ganes d’escanyar algú. Era inacceptable arribar a l’estiu amb aquell cul i aquella panxa.

De cop, mentre caminava pel carrer tornant cap a casa, li va canviar la mirada. El seu cervell va fer el click que ordena la voluntat que es desperti i governi aquell cos que necessitava eliminar uns quants quilos.

Ja a casa, la Maria va engegar l’ordinador i va començar a navegar tot buscant informació sobre dietes. Sabia molt bé que el millor per una dieta sana i equilibrada passava per fer entre 3 i 5 àpets al dia; menjar molta verdura i vàries peces de fruita; moderar la ingesta de carn i augmentar la de peix,… vaja, “practicar” la dieta mediterrània, que per alguna cosa és de les més reconegudes pels científics.  Però ella era una boja dels embotits i, sobretot, d’aquell pernil de pota negra tant bo que venen a Cal Prat. Això seria un problema! La Maria estava disposada a estar-se de menjar segons què, però el pernil? Això si que no.

Anava saltant de web en web. No trobava res que s’ajustés als seus desitjos. S’estava desanimant i resignant-se a una temporada sense el que més li agradava del món. Però, de cop, es va fer la llum! El ratolí va anar a parar al blog dels pernils Joselito i va trobar l’article que necessitava la seva ànima pernilera:  resulta que el pernil Joselito té menys calories del que la Maria es pensava.

Segons l’article, el pernil Joselito té propietats dietètiques que ajuden a mantenir una alimentació sana. Segons diversos estudis universitaris, 100 gr. d’aquest pernil contenen 309 calories, menys que les 328 KCal de 100gr. d’arròs bullit i les 550 KCal d’una galeta de xocolata. A més, té vitamines dels grups B i D, ferro per millorar les defenses, antioxidants i el famós Omega 3.

La cara de la Maria es va il·luminar amb un somriure triomfant. Va obrir l’excel i, amb l’ajuda d’una plantilla de càlcul, va confegir una dieta sana i equilibrada que, per suposat, incorporava el seu estimat pernil serrà.

Al cap d’un parell de mesos, la Maria havia perdut 6 quilos. No li va costar gens “fer bondat”. El seu “altar interior” estava presidit per un nom: Joselito. Aliar-se amb el pernil va esdevenir una gran idea. 8 setmanes després d’aquell fatídic dia, va tornar a la botiga i, per fi, es va comprar la talla 38. Ho havia aconseguit!